Admiració per les mares dels pobles

    Fa poc hem commemorat el dia de la mare, festa que a les terres on visc es el primer diumenge de maig. Tots hem felicitat a les nostres mares i a totes les dones que coneixem que ho han sigut alguna vegada. Però jo avui vull felicitar a totes les mares dels pobles, siguin o no dones, a totes aquelles persones que tenen i han tingut cura amb amor i dedicació de mare els pobles petits d'aquesta terra.

    Escoltant histories de la gent mes gran, expliquen que abans de quasi cada casa en sortia una dona. Cada matí, escombrava el carrer, en treia les petites herbetes i en regava la jardinereta que hi havia al seu racó, on hi tenia quatre floretes o herbes d'olor. Cada dia un exercit d'escombres s'encarregava de mantenir el poble net amb treball i orgull, un orgull sà, com el d'una mare que porta els xiquets ben arreglats encara que la roba sigui sargida i passada de germà a germà, l'orgull de saber que s'està fent el millor que cadascú pot per el poble que s'estima, orgull per fer-lo bonic malgrat el cansament i la vida dura (que ho era força) de l'època. I aquells pobles en els quals hi passaven els animals de tir, sense recollida d'escombraries, amb femers aquí i allà o potser sense clavegueram, es veien nets i cuidats. Tots els habitants sabien qui tenia cura de cada tram de carrer i per respecte (o per por a una estirada d'orelles) feien el possible per mantenir-lo lliure de deixalles. I els homes? ells es feien càrrec, segons la seva habilitat, d'ajuntar-se per les reparacions i el manteniment mes pesats. Tothom col·laborava d'alguna manera a mantenir el que era llar de totes i tots.

    Avui en dia, malauradament els pobles estan molt buits. Les cases resten convertides en llocs d'estiueig o de caps de setmana en molts casos, abandonades en alguns altres i amb pocs habitants de tot l'any. L'exercit d'escombres ha quedat reduït a unes poques voluntarioses que encara recorden amb orgull el que era. Es nota en les façanes netes d'herba, en les torretes i jardineres arreglades i en els trams de carrer més nets que els del costat. L'amor sempre es nota. La responsabilitat es evident. Però no son prou. Els ajuntaments que poden contracten alguna persona, escombres mercenàries i insuficients, per pal·liar la deixadesa. I malgrat que fan el que poden amb mitjans moderns, mai son equiparables a aquell amor i cura que tenien les mares dels pobles.

    I que ha passat? perquè la generació actual no l'ha heretat? 

    L'herència l'hauria d'haver recollit una població crescuda a ciutat, on els escombriaires anònims passen cada dia, on les herbes de les façanes moren amb químics i la gent es queixa de la brutícia del gos del veí. Gent que ha passat de ser els infants a un poble on els adults es feien cura de tot a ser adults en una ciutat on la administració es fa càrrec de tot i no cal ocupar-se de l'espai mes enllà de la nostra porta. Una gent ocupada i cansada de les seves feines i del dia a dia, que arriben al poble amb ganes de desconnectar i descansar. Una generació acostumada a pensar que pagar impostos es suficient tasca. Tant de bo despertessin, tant de bo recordessin que ara son els adults que han de passar el testimoni d'orgull i amor a la següent generació.

    Perquè ara que hi ha recollida d'escombraries, que els cavalls i ases fa tems que no hi passegen, que els femers ja son història i que hi ha clavegueram, els pobles es veuen més bruts que anys hà. Les deixalles i burilles van a terra, els petits racons verds son plens d'herbes descontrolades igual que les façanes i les restes de les mascotes embruten els carrers. És molt trist.

    Així que gràcies Mares dels Pobles, i la meva màxima admiració. Us mereixeu el màxim respecte.

Almudena Cots

  Dana Lluna

Rechazo?

 Rechazo, RECHAZO, rechazo, ReChAzO, REChazo, recHazo

 Rechazo, RECHAZO, rechazo, ReChAzO, REChazo, recHazo.

Rechazo, RECHAZO, rechazo, ReChAzO, REChazo, recHazo.

Rechazo, RECHAZO, rechazo, ReChAzO, REChazo, recHazo.

Etc......... Etc....... Etc.......

Repetido hasta el infinito, por años. Muchos.

Como un martillo pilón golpeando mi cuerpo, mi mente, mi corazón. Lo inundaba todo como una marea, como una crecida, como una riada, como un cubo que se desborda bajo un grifo que no vigilas. Y yo me ahogaba, boqueaba como un pez en el suelo, zarpeada de mi pecera por un gato (cazador a veces, jugando inconsciente la mayoría).

Palabras dichas, no dichas, miradas o gestos ajenos que por presencia o ausencia me rompían en mil pedazos. Pedazos tan pequeños que por años no me supe reconstruir.

Y esa sensación de rechazo aún continuaba.

Hasta que un día me vi a mi misma convertida en una sombra, en un ser deambulante sin alma viviendo la vida sin sentido y sin fuerza para ponerle fin. Vi la vida que me esperaba.


Me asusté. Mucho. Y ese miedo fue el detonante.

Decidí apostar por la vida, por mi misma. Me escogí.

Y poco a poco fui juntando las piezas del jarrón, encontrando la manera de re-armarme y re-amarme por trozos, despacio, poco a poco. Me tomó años también, muchos más de los que tardé en romperme.

Por ello he dado por mucho tiempo gracias a personas, lugares, seres, situaciones,... Gracias a esas miradas amables, a la paciencia, el deseo, el cariño, el amor y el respeto ajenos. Gracias también a las sacudidas profundas que desmontaron lo mal colocado. Me prestasteis vuestra cinta adhesiva y con ella junté trozos grandes y pequeños y tomó forma mi estructura de nuevo. Y sigo estando muy agradecida.

Pero...

El agradecimiento mas grande que puedo encontrar ahora es para... mi misma. Gracias, Gracias, Gracias.

Tú/Yo fuimos quien puso el pegamento que rellenó esas grietas y volvió a dar solidez a la estructura. Tú/Yo hemos alimentado ese fuego de amor propio (casi extinto) hasta encontrar la dosis justa para convertir-lo en una llama eterna que calienta e ilumina sin arrasar a su alrededor (todo un arte). Tú/Yo hemos buceado profundo y con valentía para rescatar a esa niña de lo profundo del lago y sacarla, secarla, abrazarla, y darle su lugar. Tú/Yo nos hemos sacado las gafas del miedo y visto que a nuestro alrededor todos los seres están igual, más o menos rotos, más o menos pegados, cada cual con su proceso.

Y finalmente Tú/Yo nos hemos dado cuenta que ese rechazo es y siempre ha sido falso, solo una percepción. Que era solo el reflejo del sol en cristales rotos cegándonos los ojos. Reflejo en pedazos de heridas ajenas y propias. En realidad y en definitiva me permití romperme a mi misma al igual que yo misma he sido quien se ha reconstruido.

Ahora lo veo. Ahora me veo. Ahora puedo hacer visera con mi mano y mirar alrededor para verte, veros.

Bueno, eso es lo que creo ahora, quizás aún estoy poniendo pegamento a algunas esquirlas. Quizás aún me deslumbre cuando no me atiendo o me olvido de ponerme una gorra... Si puedo, antes de terminar esta vida termino este escrito y os lo cuento. Y a veremos...

Te quiero, me quiero, os quiero, nos quiero. Gracias.


 Dana Lluna

Publicado en Facebook el 5/05/2021